Albert Gràcia
agg.foto@gmail.com
Sobre mi
El meu nom és Albert Gràcia i visc a Barcelona.
M’agrada prendre consciència de les coses que m’envolten, i sentir que cada cosa que faig també la sento.
Potser per això no és casual que la meva professió sigui la de massatgista, ja que aquesta feina m’exigeix treure el millor de mi i així poder oferir-ho als altres.
M’agraden les coses on la creativitat sigui un requeriment i, sobretot, que em faci sentir que visc en coherència amb qui sóc.
La meva afició a la fotografia em ve de molt lluny. Vaig tenir la sort de tenir un pare a qui no recordo en cap sortida familiar sense una càmera a la mà. Eren altres temps. L’espera del revelat de les diapositives (venien de Madrid) allargaven 15 ó 20 dies la sensació de vacances. Aquesta data era marcada per la trobada al menjador de casa, on vèiem les imatges que el pare havia col·leccionat tot aquell estiu. Recordo també els retrets que algú li feia al fotògraf : “Trobo que els nois surten poc”. A mi, allò m’obria una porta a la reflexió: ”Per què el pare fa una foto a una gota d’aigua que penja fràgilment d’una flor quan ens té a nosaltres al mateix escenari?”. La resposta ja la intuïa. La fotografia no només congela instants per al record, també congela la bellesa que ens envolta en totes les seves formes, les quals a vegades costa reconèixer.
La fotografia és molt més que això, és clar que sí, però, per a mi, va ser un començament.
La vivència de retratar
El repte consisteix no pas a fer una bona imatge per col·leccionar (això ve a ser inevitable), sinó a convertir cada imatge en la conseqüència d’una vivència. I és que cada imatge conté una experiència única.
Tot comença amb una intuïció que pots sentir en veure un nen menjant-se una poma o veient un neumàtic vell al fons d’un carreró ple de brossa. La bellesa es mostra, a tots els que la vulguin veure, a tot arreu i en les formes més diverses.
L’escena t’atrau. No saps ben bé el perquè, però perceps com una “crida” que et guia. És allà, ho saps. Un instant gairebé místic.
Ara cal trobar-la. El veritable repte és aquest: fa falta observar-ho tot i tot seguit prendre decisions. L’angle, la llum, l’enquadrament, afegir, treure... És l’instant creatiu, divertit, apassionant.
No n’hi ha prou de complir uns criteris més o menys estètics: cal captar l'emoció que tota escena posseeix i poder transmetre-la a qui miri la fotografia. Si més no, aquest és l'objectiu.
Molts cops tot finalitza en una frustració. La fotografia era allà, ho saps, però no ho has plasmat. Potser no has estat prou ràpid, o prou inspirat, o vés a saber. Però algunes vegades apareix al teu visor una imatge que et fa somriure, orgullós. Ja la tinc!
Per què el web?
Mai no m’havia plantejat exposar la meva fotografia, però en el món actual no fer-ho és gairebé com amagar-les. Molts aficionats a la fotografia ens mostren cada dia la seva feina i ho gaudim la resta. És un regal. I jo vull fer el meu a qui el vulgui. Així veig el món.
I què n’espero? Com ja he dit, qualsevol creació espera despertar alguna emoció. Penso que és el noble objectiu de qualsevol cosa que es fa amb i des del cor. Res més. Bé… potser sí: que m’ho feu saber.